Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar...

de deixar anar una altra mentida a la teva mida.

Por de callar,desant les paraules a qualsevol calaix...

per no deprimir-te o fer-te badalla.

Saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m´amaga.

Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat,

sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys...

De sentir la rutina rosegant-nos per dintre.

Et veig,

el sol s´amaga entre els teus cabells.

Em sents,

aixeques la mirada i en aquell precís instant...

tot és tan plàcid i tan clarque em venen ganes de cridar:

Res no m´espanta!

Por de la por,

de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig...

de no ser capaç de somriure quan dius que m'estimes.